En aquesta sessió, hem vist possibles metodologies d'actuació d'un tutor/a. Possibles maneres de dinamitzar activitats i xerrades, convocar reunions de pares i mares, coordinar-se amb la resta de professors/es del centre... Hem dedicat bona part de la sessió a reproduir de manera performativa una visita d'un exalumne per explicar-nos la seva trajectòria. Aquesta reunió es desenvolupa dins un context d'orientació professional en tres escenaris diferents: en una aula de 4t d'ESO, en una conferència a la sala d'actes (amb famílies i alumnes) i en una classe de parvulari. Amb aquestes accions, hem observat com n'és de necessari conèixer l'espai on ens dirigim i de preparar-nos bé l'entrevista/ conferència/ presentació. I en no només saber utilitzar les paraules d'una manera coherent i conscient, sinó de saber adequar el to i el vocabulari a qui ens dirigim. Tenir eines de comunicació que et permetin establir una comunicació fluida i interpersonal.
Finalment, hem observat com evoluciona la relació entre el grup-classe, i el paper que ha d'adoptar el/la tutor/a a l'hora de facilitar les relacions tant entre els mateixos alumnes com la comunicació amb el/la tutor/a. Després, hem vist aspectes a tenir en compte a l'hora d'enfrontar-nos a una entrevista (amb alumnes o amb famílies). Controlar el temps: apuntar els objectius i el que se n'espera, les conclusions a les quals s'arriba... Controlar l'espai: l'ordre i la disposició, rellotge, llum, ambient... Controlar les paraules i la comunicació no verbal. I, sobretot, preparar-se l'entrevista i preparar-se psicològicament.

La darrera sessió de l’assignatura de Tutoria i orientació ha anat dedicada a les ENTREVISTES. Hem vist que les realitza el/la tutor/a tant amb l'alumnat com amb les seves famílies, i que es pot donar en multiplicitat de llocs i moments, fins i tot com menys t'ho esperes (més enllà de les acordades amb antelació). Una entrevista pot sorgir en un moment inesperat a causa d'una mala conducta d'un alumne, o d'una baralla o discussió amb algun company/a, i a tu, com a tutor/a, t'ha d'enganxar disposat a parlar i a resoldre el conflicte, sigui on sigui (probablement no sempre serà al despatx).
Seguidament, hem realitzat dues dinàmiques. La primera ha consistit en el fet que el primer caminava fins al segon, i no parava fins que el segon li indicava (amb la veu, la mirada o el gest) que parés. És un exercici que la gràcia recau en fer-la a poc a poc, parant especial atenció a la distància corporal amb la qual ens sentim còmodes. Ens va servir per prendre consciència que existeix aquest espai de decisió que normalment passem per alt: a quina distància solc parlar a la gent? Com em sento si ho faig més a prop o més lluny d'aquesta?
La segona dinàmica ha tractat sobre l'escolta activa; sobre com, de manera inconscient, tornem un feedback a la persona que escoltem. Després de realitzar els dos exercicis, hem comentat com ens hem sentit, quines sensacions hem tingut, i quines eines ens poden donar aquestes dinàmiques a l'hora d'exercir com a tutors i tutores. Majoritàriament, ens hem sentit més escoltades i acompanyades mirant-nos als ulls que amb els ulls tancats, malgrat algú també s'ha sentit molt còmode amb les mans agafades. Comentades les dinàmiques, hem vist força ràpidament el contingut del power point de la sessió, que esquematitzava els continguts en tres punts: preparació de l'entrevista física, psicològica i espacial), fases de l'entrevista, i durada de l'entrevista.
Com a conclusions generals, i a grans trets, diríem: resulta indispensable preparar-se bé una entrevista. Procurar que l'entrevista ens serveixi per arribar a acords i a consolidar objectius. És important gestionar les emocions; també aprendre a agafar distància i a procurar que no ens remogui personalment. Finalment, la darrera sessió de l'assignatura ha acabat amb el retorn d'una breu carta que ens vam escriure nosaltres mateixes a la tercera sessió, i que quasi se'ns havia oblidat. Recuperar-la i rellegir-la va ser una confrontació amb el jo d'unes setmanes enrere i que acabava de començar el màster. Alguns reafirmàvem el que havíem escrit; d'altres en canviarien alguna paraula. Però ha estat un exercici, per a totes, un tan especial. Un tancament molt maco.
Ara sí, com a detall de comiat, l'Anna ens ha donat un retall de paper amb una poesia. És curiós com, una poesia, pot consolidar i assentar pensaments i coneixements que potser oblides. En aquest sentit, cada vegada que llegim aquest poema, no només recordarem l'assignatura de tutoria que fèiem cada divendres a darrera hora de la tarda, dins un barracó blanc a la part de dalt del campus de Mundet. També recordarem aquells tutors que volíem ser i allò al que aspiràvem, allò que ens movia. I que ens serveixi per respirar fondo i seguir endavant.

Fou la primera sessió al tornar de les vacances de Nadal. Vam analitzar les fases i els objectius globals que busca l’acció tutorial.
De la sessió, recordo tot el camp de treball de dinàmica de grup, en aquest cas representant una classe on un exalumne els explicava la seva trajectòria.
Però en recordo especialment les “Fases de l’evolució del grup - classe”; la dinamització de les relacions entre companyes, la importància de la implicació del tutor/a en la construcció dels vincles i les amistats. En com això pot revertir en un aprenentatge més horitzontal i amb una major capacitat de cooperació entre elles.
És per aquest motiu que he escollit com a evidència una carta escrita dins el marc del TFG als que foren els meus dos grans amics de la carrera. Curiosament, la carta parla, precisament, de com aquest reforç del vincle m’ha permès aprendre moltíssim d’ells, aprofitar al màxim la carrera i expandir-la fora de les seves aules, sentir-me acompanyat i compromès.
Aquesta mena de relacions són les que, com a tutor, buscaré que esdevinguin dins el meu grup. Seran aquestes, les meves pròpies vivències, les que em generen un imaginari de relacions positives i productives.

Una imatge d’una tenda de campanya muntada a dins a del que sembla una casa, unes mans que s’abracen i unes pilotes. Les tres intenten respondre a la pregunta “Com fer tutoria?”: mirant, escoltant i atenent (com comenta el Roc).
La llibreta forma part d’un treball artístic que vaig fer fa temps, en el que feia viatjar una llibreta en blanc. Un exercici de comunicació no verbal. Omplir la llibreta i fer-la circular com un “cadàver exquisit” surrealista de mà en mà de persones anònimes. Com la carta als amics de l’escola del Martí, aquesta imatge parla d’un exercici de comunicació a un mateix i cap als altres. Com també ho fan les fotografia del costat; un treball de l’artista Albert Gironès de coincidir diferents persones en diferents llocs del món fent una mateixa acció: la de xutar una pilota. 5 pilotes diferents amb un mateix objectiu, el de "Hacer coinicidr cinco pelotas en el aire en cinco punto del planeta".

La dinàmica de l’escolta activa m’ha connectat de forma directa amb una obra que vaig realitzar fa dos anys, anomenada precisament “Escucha activa”. L’obra es tracta d’una investigació per tal de determinar la naturalesa d’un soroll que escolto a casa quan vaig a dormir, el qual sembla el plor d’una dona. Podria tractar-se també d'un fenomen acústic en què sons de la televisió o una altra font es transmetin a la meva habitació d'aquesta forma. A partir d'aquest indici, vaig generar una investigació per tal d’intentar determinar la naturalesa d'aquest so a través de diverses tècniques.
D’una forma similar, durant una entrevista (ja sigui amb pares o alumnes) hem d’orientar tots els nostres sentits i esforços en escoltar a l’altre per tal

Tant la tasca docent com l’acció tutorial tenen un gran factor performatiu que impliquen el cos, però també l’espai, els objectes i el temps. Pensar aquests elements en relació un objectius de comunicació, tutoria i aprenentatge no és massa diferent d’allò que ha de plantejar un artista per realitzar un acte performatiu en un espai, un moment i amb un sentit concret. Joseph Beuys, per exemple, un referent de l’art contemporani de la segona meitat de segle entenia les seves classes a la universitat de Kassel com obres d’art.

Aquests dies he après algunes coses sobre l'autisme a l'aula que m'han fet pensar en la darrera sessió. Els alumnes amb autisme tendeixen a desaparèixer de rang d'atenció del professor, es queden en el seu món intern i alguns inclús fugen de l'extern, sortint corrents de classe per exemple. No obstant això, si fem l'esforç de reconèixer aquests alumnes, acceptar el seu món i aprendre a posar-los al centre, no els perdrem mai de vista i la resta ens enriquirem de la seva percepció singular. M’han parlat d’un senyor amb autisme que ha après a comunicar el seu món i ha escrit un llibre. Mirar, escoltar i atendre, en alumnes de tota mena, és indispensable per a no perdre'ls.